Juny 2017 #41
Reportatge

On estiuejaven els nostres avis?

veraneo_abuelos_01
veraneo_abuelos_02
veraneo_abuelos_3
veraneo_abuelos_04
veraneo_abuelos_05

Avui marxem de vacances. Fa unes dècades els nostres avis no anaven de vacances. Estiuejaven traslladant la seva residència durant setmanes o mesos a cents de quilòmetres de casa.

Els nostres avis no feien vacances d’estiu, estiuejaven. Els anys seixanta i setanta, els vols low-cost i les ofertes hoteleres per Internet eren pura ciència ficció. Els nostres avis no viatjaven, canviaven de residència en arribar la calor. El més normal era que, en apuntar els primers rigors estivals, les nostres àvies agafessin els nens, pugessin al tren i traslladessin l’habitatge a la zona d’estiueig tradicional de la família i les seves amistats. Passat el primer mes, era l’avi qui abandonava la feina a la ciutat i s’unia a l’estiueig familiar. La destinació de les classes populars solia ser el poble d’origen. Les classes més riques sentien més predilecció per llocs emblemàtics de la costa espanyola:

El Sardinero. La moda de l’estiueig i els banys marins va transformar la ciutat de Santander a mitjan segle XIX. La burgesia madrilenya i castellana va trobar a les platges limítrofes a la península de la Magdalena, el Sardinero, el lloc ideal per estiuejar, cosa que a poc a poc va transformar l’antiga ciutat pesquera en una autèntica ciutat balneari. El 1913, el rei Alfons XII va inaugurar la seva residència del Palau de la Magdalena, la qual cosa va portar a la construcció d’un hipòdrom, un camp de pol i de grans hotels com ara el Real, el Gran Casino o el Gran Hotel Sardinero per acollir la cort que s’hi traslladava seguint el monarca. La monarquia va caure; hi va haver una guerra civil i una postguerra, i, a partir dels anys cinquanta, Santander i la seva platja es van convertir en la residència estiuenca de les classes més riques de l’antiga regió de Castella, de la qual Santander formava part aleshores.

La Concha. Sant Sebastià i la monarquia espanyola estan íntimament lligades des que, a mitjan segle XIX, la reina Isabel II va començar a estiuejar a la ciutat per poder gaudir dels banys en les aigües del Cantàbric. Amb els anys, la platja on es banyava, la de la Concha, es va convertir en una de les més famoses de tot el país, especialment des que la reina Maria Cristina, esposa d’Alfons XII, va traslladar els estiuejos de la cort de Santander a Sant Sebastià, al Palau de Miramar, quan va quedar vídua. Des d’aquell dia, la Concha va esdevenir l’epicentre de l’estiueig de l’aristocràcia espanyola, atreta pel seu gran arenal i per la seva escassa profunditat. Una aristocràcia a la qual, després de la guerra civil, va seguir la burgesia més rica del moment i, a partir dels anys seixanta, la classe mitjana més solvent, uns avis que van gaudir de la que avui és la segona millor platja urbana del món segons la revista de viatges Travel and Leisure.

La Sierra. El Seat 600 va marcar un abans i un després en la manera d’estiuejar dels nostres avis. Amb l’arribada del primer utilitari, les classes mitjanes van descobrir una nova manera d’estiuejar i noves destinacions com ara la serra nord de Madrid. Què va atreure els nostres avis per estiuejar a la Sierra? A més de la proximitat a la capital, els seus impressionants paratges naturals, el seu valuós patrimoni històric i uns preus raonables que van animar molts dels contemporanis dels nostres avis a aventurar-se a construir o comprar allà la seva segona residència per estiuejar i, a mesura que les infraestructures milloraven i en facilitaven l’accés, passar-hi els caps de setmana.

De balnearis. La tradició de prendre les aigües es remunta a l’època romana i ha arribat als nostres dies. No tots els nostres avis, tanmateix, van poder gaudir d’aquestes aigües. Els tractaments termals eren cars i no estaven a l’abast de totes les butxaques. Els que s’ho  podien permetre tenien un ampli repertori per triar: el bohemi Balneari Blancafort de la Garriga; el de Fitero, amb la seva piscina a l’aire lliure de 28 graus; el de Puente Viesgo, a Cantàbria; els gallecs de Mondariz i La Toja, una de les marques termals més conegudes d’Espanya; el d’Alange, ja utilitzat fa dos mil anys pels habitants d’Emerita Augusta (Mèrida), o el de Mula, a Múrcia, ideal per als tractaments renals. Eren vacances d’unes dues setmanes de durada i finalistes. No era tan important gaudir de l’hotel com dels tractaments.

I, si no, al poble. Si els nostres avis no es podien permetre quinze dies en un balneari o no tenien possibilitats de construir-se una casa a la Sierra o bé les platges de la Concha o el Sardinero eren molt lluny i molt cares… la solució era tornar al poble: si hi havia platja, millor; si no n’hi havia, cap problema. Les vacances eren austeres i plenes de cerimònies. Els primers dies s’havia de visitar tots els membres de les gairebé infinites famílies; els següents, reunir-se amb els vells amics, i la resta, gaudir d’una vida impossible a la gran ciutat i d’un entorn natural que, encara que modest, es convertia en el decorat ideal per a tot tipus d’aventures estiuenques.

<< tornar