Març 2017 #38
Tendències

L’arquitectura de l’aire

Binishells1Si quan penses en inflables el primer que et passa pel cap són els típics castells infantils o els matalassos de platja et sorprendrà saber que des de fa una dècada l’arquitectura ja està utilitzant aquestes estructures dotant-les de noves aplicacions. I amb la mirada fixada en el futur, fins i tot, s’estan prenent com la base d’edificació per habitar altres planetes.

Les estructures inflables són un recurs molt utilitzat avui dia en l’àmbit de l’arquitectura efímera. Hospitals de campanya que es munten en menys de 30 minuts, recintes per acollir conferències o actes culturals, instal·lacions artístiques o per performances en museus i centres culturals. Aquestes construccions han multiplicat les seves aplicacions gràcies als avanços en la recerca de materials sintètics, que les fan més resistents i lleugeres. També gràcies a la gosadia d’alguns estudis d’arquitectura que aposten per aquests elements en l’esfera domèstica o per erigir edificis. Vegem alguns exemples.

Le Nuage (Philippe Stark)

Obra del reconegut dissenyador Philippe Stark –autor també de la reforma del Mercat de la Alhóndiga a Bilbao– Le Nuage està considerat el primer edifici inflable d’Europa. El seu interior alberga un centre de fitness, un spa i diferents espais d’oci dedicats a fomentar el concepte d’una vida sana als seus ocupants. El complex que es troba al nou barri de Port Marianne a Montpeller (França), té una façana inflable que li dóna un aire “esponjós” a tot l’edifici, fet de formigó amb estructura a la vista. La bombolla s’infla amb aire projectat a 700 bars i està fabricada a força d’un polímer EFTE, un material plàstic ultrafi serigrafiat que li confereix propietats tèrmiques i permet retenir la calor.

la_nuage

Tokio Dome

L’estadi de l’equip de beisbol Yomiuri Giants de Tòquio (Japó) es va construir en 1988 i suporta una cúpula inflable que se sosté gràcies a la pressió entre l’espai interior i exterior de l’estadi. El Tokio Dome té capacitat per a 55.000 persones i és un dels edificis coberts amb un dom inflable més grans del món.

Tokio_Dome

Binishell Cases Domo

L’arquitecte italià Dante Bini va idear en els anys 60 una cúpula inflable recoberta de ciment d’uns 36 m2 com a model d’habitatge econòmic en zones amb una alta probabilitat de produir-se catàstrofes naturals. Actualment, el seu fill Nicoló Bini ha aplicat aquest concepte al d’habitatge habitual. La idea és molt bàsica: una membrana inflable que es cobreix de formigó i que s’acobla a una estructura de suport de fusta i metall. Existeixen sis models de diferents grandàries i colors, molt resistents a les adversitats climatològiques i a preus molt assequibles.

Binishell_casa

Shelter DJ cabin (Estudi Bureau A)

La celebració anual del 2016 de la Federació Suïssa d’Arquitectura no va tenir lloc en una tradicional carpa. L’equip de l’Estudi Bureau van ser els escollits per idear un bar musical inflable amb pista de ball i cabina de DJ. La seva estructura és de PVC i el mobiliari interior també és inflable.

Sheleter

Ark Nova (Arata Isozaki i Anish Kapor)

Es tracta del primer auditori inflable del món i va ser concebut pel Lucerne Festival Ark Nova, un esdeveniment musical que va recórrer les principals ciutats afectades pel tsunami que va tenir lloc a la zona de Fukushima (Japó) al 2011. Té 30 metres d’amplària, 36 metres de longitud i una altura de 18 metres, amb capacitat de fins a 700 persones.

Ark_Nova

Eden Project (Tim Smit i Nicholas Greenshaw)

Inaugurat el març de 2001 en una antiga mina de caolí a Cornualles (Anglaterra), les cinc cúpules d´estructura geodèsica que componen aquest parc alberguen bioclimes diferents en dos hivernacles, un de clima tropical —el més extens del món—i un altre de clima mediterrani. Entre els dos acullen un nombre ingent i excepcional d’espècies vegetals. Les cúpules estan construïdes amb el polímer EFTE, el mateix utilitzat per a l’estructura inflable de l’edifici Le Nuage. La que alberga el bioma tropical té 16.000 m2 i 50 metres d’altura, i en ella cabria la Torre del Palau Real de Londres. L’estructura inflable pesa 465 tones.

Eden_project

Norman Foster i l’Agència Espacial Europea (ESA)

El cèlebre arquitecte anglès Norman Foster col·labora en un projecte conjunt amb l’Agència Espacial Europea per determinar la viabilitat d’instal·lar una base permanent en el pol sud de la lluna, un lloc en el qual la llum del sol brilla tot el dia. La idea és començar a implantar aquest tipus de bases cap a finals d’aquest segle. Foster ha concebut un recinte pressuritzat amb capacitat per a quatre astronautes, compost per una estructura cilíndrica que estaria coberta per una volta inflable. Sobre aquest dom es construiria una altra capa mitjançant l’ús d’impressores 3D, utilitzant com a material el regolito, el compost més comú del sòl lunar. Tota aquesta construcció estaria recoberta per una altra capa formada per una estructura cel·lular amb textura similar a l’escuma, la qual cosa protegirà als seus ocupants de les radiacions gamma i de les temperatures extremes del satèl·lit (120ºC de dia i -220ºC de nit).

espacial

Notícies relacionades

La impressió en 3D i el seu futur en l’arquitectura

 

 

<< tornar